A les Illes Balears no tenim un problema de creació de llocs de feina. No el tenim ara ni l’hem tengut gairebé des de que ens convertirem en una economia turística. El nostre problema és quina feina cream. Quina qualitat té aquesta feina. Què ofereix el nostre mercat laboral.
Si miram el numero d’ocupats a les Balears, la darrera EPA ens donava la xifra de quasi 540.000 ocupats. Molts. És cert que els anys de la crisi del 2010 al 2013 aquesta xifra d’ocupats va quedar per davall dels 475.000. Però mirant l’històric dels darrers 30 o 40 anys veurem que la capacitat de creació de llocs de feina de l’economia balear sempre ha estat gran.
Certament patim un atur important en determinats col·lectius. És cert per tant que les polítiques públiques s’han d’orientar a donar sortides en aquestes persones aturades. I en aquest sentit tenim el Pla d’Ocupació i el Pla d’Emprenedoria aprovats el 2017 en el marc del Pacte per la Competitivitat, el Progrés Social i l’Ocupació de Qualitat.
Però aquest no és el gran repte, la gran dificultat a vèncer.
El repte no és la quantitat. El repte és la creació d’ocupació de qualitat.
Sempre hem estat una economia que ha creat molts de llocs de feina. Sobretot en el sector turístic, el sector comercial i la construcció. Milers de llocs de feina. Però quina feina? Som capaços de generar molts de llocs de feina però en general amb molta temporalitat, precaris, amb sous baixos o feina que no requereix formació especialitzada. I la reforma laboral de Rajoy no ha fet altre cosa que afavorir encara més aquesta situació.
I a on és el límit? Fins on podem seguir creixent? Quants de milers de llocs de feina podem crear més? Quants de milions de turistes més necessitam per seguir creixent? Som conscients que amb 6 milions de turistes fa 30 anys teníem la renda per càpita més alta d’Espanya i ara amb 16 milions hem perdut posicions fins el setè lloc?
Cream milers de llocs de feina que a més fan un efecte crida. Fins i tot durant els anys de la crisi, érem la única comunitat autònoma que creixia en població. Més població que provoca que s’hagin de crear més llocs de feina, en un cercle viciós que no té aturall si no volem que es disparin les xifres d’atur. I més població també vol dir més necessitat de recursos educatius, sanitaris, socials,... més ocupació a les carreteres, més consum de recursos energètics, hídrics, més demanda d’habitatge,... I tot això sense un sistema de finançament que compensi adequadament les necessitats de tanta població flotant. En definitiva, un model poc sostenible.
I la facilitat per accedir a un lloc de feina, té un altre efecte pervers. Si tanmateix no es requereix una gran formació, si se pot accedir a un sou amb relativa facilitat, perquè seguir estudiant? I per això hem estat històricament i encara som líders en abandonament prematur dels estudis amb una taxa del 33% segons les darreres dades publicades.
I per això mateix aquells empresaris que demanden treballadors amb formació especialitzada tenen dificultats per trobar-ne aquí i han de sortir a fora per cercar aquesta gent. Un exemple el trobaríem en el sector de la indústria nàutica, que requereix personal especialitzat que majoritàriament ha de venir de fora.
I aquest és l’altre gran repte, la formació. Certament s’ha fet un gran avanç aquesta legislatura en l’àmbit de la formació dual, de la formació professional,.. però ha de tenir continuïtat i ha d’anar complementat amb altres polítiques.
I per altre banda què passa amb aquells joves que estan més preparats? Què passa amb aquells joves que han estudiat i que no aspiren a una feina al sector serveis? Quantes ofertes de treball troben en el nostre mercat laboral? No les suficients per tots i molts acaben partint cercant feines més qualificades, amb millors sous, sense la precarietat que ofereix l’economia balear. I per tant la retenció del talent esdevé un altre dels grans reptes.
L’economista Miquel Puig ho explica magníficament a La sortida del laberint, llibre que va escriure el 2013 alertant de l’abandonament de la indústria a Catalunya en favor de l’aposta turística, i on compara els dos models econòmics de Balears i País Basc (un amb monocultiu turístic i l’altre eminentment industrial). I no hi sortim gaire ben parats en aquesta comparació.
Una economia industrial com la del País Basc crea llocs de feina qualificats. No té la capacitat de crear tants de llocs de feina com la nostra industria turística. Però exigeix formació, ofereix sous alts, estabilitat,... El País Basc no oferirà tants de llocs de feina com les Balears. No tendrà per tant el creixement poblacional que tenim nosaltres, perquè el seu efecte crida és molt més limitat. Però els joves preparats no hauran de sortir a cercar una economia que els hi ofereixi oportunitats. Ho tenen allà. Al País Basc poden retenir el talent que han estat formant. I no tenen una oferta laboral que incentivi l’abandonament prematur d’estudis.
Aquest és el gran repte de la nostra economia. Una economia de serveis intensiva en mà d’obra crea moltes externalitats negatives. L’aposta per la diversificació, per la innovació i la recerca, per les noves tecnologies i per l’impuls de les indústries emergents, es converteixen per tant amb una necessitat per la sostenibilitat del nostre model. Model que no canviarem radicalment, que no deixarà de dependre principalment del turisme però que tenim la obligació entre tots, administració i sector privat, de fer transitar cap a un major equilibri, cap a la sostenibilitat, cap a la diversificació i cap a la competitivitat. Cap al creixement en qualitat i no en quantitat. I en això estam.
