Aquests dies els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la projecció que fa l’INE segons la qual les Illes Balears tendran un creixement d’un 19% de població en els pròxims 15 anys, el territori on es preveu un increment major. Segons l’INE, aquest augment és principalment per la migració internacional, atès que el creixement vegetatiu està estancat.
De fet, si observam la progressió de la població des dels anys 70, hi ha una tendència continuada a l’alça, i per tant, no ha de sorprendre aquesta previsió de l’INE pels pròxims anys, perquè res fa pensar, avui per avui, que la tendència sigui d’estancament i molt menys de davallar.
Fins i tot en les èpoques de crisi, la nostra població no ha aturat de créixer. Formam part d’aquests territoris de costa que no deixen de guanyar població, a diferència d’aquells territoris del centre peninsular que es van despoblant.
Així, hem passat d’uns 600.000 habitants als anys 70 a doblar i superar el milió dos-cents mil habitants actualment. I això és així perquè el nostre model econòmic basat principalment en el sector serveis i construcció, necessita molta mà d’obra. Això crea un efecte crida que fa que tant la població resident com la població flotant de treballadors de temporada, no aturin d’augmentar.
Per culpa d’un model que necessita cada vegada més turistes, més places d’allotjament, més creuers, més passatgers als aeroports, més cotxes de lloguer, més treballadors,... sense que sembli que hi hagi un sostre.
I més població implica més necessitat d’habitatge, d’escoles, de centres de salut, més consum territorial, més residus, més consum energètic, més consum d’aigua, més contaminació, més desplaçaments per carretera,... I si tenim més població ens veïm obligats a seguir creant més llocs de feina, en un cercle viciós imparable.
I tot això té un cost econòmic, social i ambiental molt gran, i que acabam pagant tots els que vivim aquí: augment inassumible del cost dels habitatges tant de lloguer com de compra, consum de recursos (territori, aigua, energia,...) i necessitat d’infraestructures de tot tipus: depuradores, dessaladores, abocadors, carreteres, hospitals, escoles, residències de majors, que mai basten i que hem de pagar entre tots amb uns sous i pensions per davall de la mitjana.
Perquè aquest creixement no ens fa més rics: hem passat de tenir una de les rendes per càpita més altes de la UE a principis de segle, a estar 26 punts per davall de la mitjana.
De fet, amb el debat obert actualment sobre la saturació, aquesta demografia desbocada ha de ser un dels eixos essencials del debat. I així ha de ser, perquè és, juntament amb el canvi climàtic, el gran repte de futur que té aquesta terra. Però el repte no és només com es compensa això, sinó com ho aturam. Perquè sinó ja m’explicaran com podem afrontar aquest creixement poblacional els pròxims 20 o 30 anys, tenint en compte la nostra limitació territorial i pressupostària, més les conseqüències socials, climàtiques i mediambientals que això suposa.
