A comptes de l’acord d’investidura del socialista Illa per a la presidència de Catalunya i l’acord per un nou model de finançament de Catalunya, s’ha reobert una vegada més el debat del finançament autonòmic.
El tractament diferenciat per Catalunya preocupa a la majoria de comunitats autònomes, però sobretot és munició molt llépola per a la crítica política.
Convé recordar que l’actual model de finançament està pendent de revisió des de 2014 i la disparitat d’interessos entre les distintes autonomies ha fet desistir als successius governs espanyols de plantejar la necessària reforma.
El debat està molt enquistat. Per una banda tendríem les comunitats receptores dels diversos fons de finançament que no volen canviar l’statu quo. I per altra banda, les comunitats que paguen, com Catalunya, València i Illes Balears, que òbviament volen canviar les regles de joc.
I la reforma és necessària sobretot perquè els territoris que paguen més del que reben, tenen menys recursos disponibles per habitant, tant per educació, com per sanitat com per serveis socials. En canvi, les comunitats que reben més del que recapten tenen un finançament molt millor en relació a les seves necessitats.
Una situació injusta, però que quan algú planteja un canvi, s’obri la caixa dels vents i les tempestes, amb greus acusacions d’insolidaritat i de desigualtat entre territoris. Obviant però l’actual situació de desigualtat dels ciutadans que reben més, en detriment dels que tenen menys recursos per a les mateixes necessitats.
A les Illes Balears cada vegada tenim més població que consumeix més recursos educatius, socials, sanitaris, etc... I si a això li afegim el factor insularitat, podem arribar a la conclusió de que ja fa anys que estam en situació crítica debut a l’infrafinançament que rebem. Del tot insuficient per fer front a les necessitats que tenim.
Tot això agreujat perquè resulta que som una de les comunitats autònomes que més aportam al sistema de finançament. Però el factor de capacitat de recaptació, enlloc de beneficiar-nos, ens acaba perjudicant.
En qualsevol cas, el que cal defensar és un sistema que empoderi a les comunitats autònomes, que doni eines per gestionar els recursos propis, i no haver d’estar pendents de l’arribada dels recursos que graciosament l’Estat consideri que ens pertoquen. En definitiva, un vertader sistema de sobirania fiscal front de l’actual sistema que beneficia les economies subvencionades a costa de les economies productives.
